Administrar

El vol CAT2014: Punt de no retorn

xescramis | 16 Juliol, 2013 19:07

 

Publicat a tribunamallorca.cat

El punt de no retorn és aquell punt en el camí a partir del qual tornar enrere deixa de ser una opció enfrontada a la de continuar endavant. És un concepte utilitzat fonamentalment en aviació i descriu aquell punt en un vol en què, per mor del combustible que queda al dipòsit, un avió ja no és capaç de tornar al seu aeroport d’origen. Després de passar el punt de no retorn, l’avió no té cap altra més opció que continuar volant i cercar un altre aeroport de destí. Per això, si hi ha intenció de fer tornar l’avió a l’aeroport de partida, el punt de no retorn determina la distància màxima a què ens en podem allunyar.

La lògica de l’argument del punt de no retorn és aplicable a altres conceptes, com és el cas del procés sobiranista que viu el Principat, que, si ja no ha arribat a aquest punt, està ben a prop d’arribar-hi.

Fa uns dies el Consell Territorial del PSOE reunit a Granada aprovà per unanimitat la seva proposta de reforma federal de la Constitució espanyola que han anomenat “Declaració de Granada”. Tant el secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, com el primer secretari del PSC, Pere Navaro, presentaren el pacte com un acord que ambdós partits polítics “ofereixen al conjunt dels ciutadans d’Espanya” i que vol donar resposta a les tensions nacionalistes de CiU i ERC a  Catalunya i frenar les ànsies de recentralització del PP.

 

No han entès res. En primer lloc les tensions nacionalistes no vénen precisament del Principat de Catalunya; els que han estirat la corda han estat, efectivament, els nacionalistes; però el nacionalistes espanyols. El problema no és Catalunya (Principat), el problema és Espanya. Una Espanya, que en paraules de Vicent Partal, “no sap veure’s a si mateixa sinó com a única, recelosa, autoritària i menyspreadora d’allò que ignora”.

 

És simptomàtic com els dos líders polítics apostaren per una “profunda revisió” i una “actualització urgent” del model autonòmic que ha estat “un èxit” en aquests 35 anys. Hom es demana per què si l’Estat autonòmic ha estat un èxit, trenta-cinc anys després, s’ha de modificar amb urgència.

El problema és que ni ells mateixos es creuen la seva proposta federal. Cal recordar al secretari general dels socialistes espanyols que d’aquest trenta-cinc anys de democràcia a l’Estat espanyol, més de vint-i-un governaren ells. Tingueren temps a bastament per crear una altre model d’Estat.

 

Però el més greu de tot és que al llarg de tots aquells anys de democràcia l’esquerra espanyola, sobretot el PSOE, no hagi fet pedagogia sobre la realitat plurinacional de l’Estat espanyol. Tal vegada sigui perquè el PSOE, de federal, només en tingui el nom de la direcció: Direcció Federal. Hom no pot predicar allò que no creu.

 

Però el que realment no han entès és que la pilota ja no està a la teulada dels partits polítics ni dels governats –sense voler llevar la importància ni dels partits, ni de les institucions. Ja no hi ha pactes possibles d’oferir ni a CiU, ni al Govern de la Generalitat. Ja no és possible cercar la solució des d’alt. Perquè el que és del tot impossible és cercar una solució sense reconèixer el dret a decidir. La societat catalana ja no acceptarà cap “solució” que: primera, no surti des del Principat i segona, no sigui referendada per ella mateixa.

 

És la societat civil catalana la que ha agafat el timó del procés sobiranista. Sense tenir en compte aquet fet no és possible explicar per què un milió i mig de persones sortiren al carrer el passat 11 de setembre, per què fa uns dies s’omplí el Camp Nou pel Concert per la llibertat o per què el proper 11 de setembre una cadena humana recorrerà de nord a sud el Principat.

 

Ha estat necessari veure que el risc de ruptura de Catalunya respecte a Espanya és factible perquè els socialistes espanyols, molts dels quals a contracor, proposin a correcuita el seu pacte de reforma federal. Però la qüestió és si la societat del Principat no es troba ja en el punt de no retorn.

 

Al començament de l’article deia que el punt de no retorn és un concepte que s’aplica a nombrosos àmbits. En sexologia el punt de no retorn és el punt en el qual l’excitació, l’orgasme és inevitable. Fent un símil podríem dir que l’excitació democràtica en la qual viu la societat catalana és tal que l’orgasme democràtic és inevitable. I quin millor orgasme que la llibertat. 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS